Independentisme gallec: repressió política i context

 

 

En motiu de la Diada de Galícia, 25 de juliol, Alerta Solidària, gràcies a la col·laboració de l’organització homòloga Ceivar, i el Col·lectiu de Processades en l’Operació Jaro, proposem la lectura del següent treball per atansar-nos a la realitat i complexitat de la repressió política contra l’independentisme gallec.

En reconeixement al seu treball, sumant-nos a l’exigència pel retorn a casa de les companyes empresonades per l’Estat espanyol, amb agraïment i disposició per enfortir llaços i lluites, des dels Països Catalans també cridem #Liberdade!

 

 

Independentisme gallec, repressió política i context

El més immediat: L’operació Jaro

La Guàrdia Civil inicia el 30 d’octubre de 2015 una operació contra l’independentisme gallec organitzat consistent en la detenció de nou militants, el registre dels seus domicilis i la seu nacional de la formació independentista Causa Galiza, la sostracció d’abundant documentació i la posterior conducció dels detinguts i la detinguda a un quarter madrileny on estaran al voltant de 72 hores sota una incomunicació parcial sense aplicació de la Llei Antiterrorista. En aquest temps, són interrogats políticament d’un en un per la Guàrdia Civil espanyola.

Aquestes detencions es produeixen de matinada, assaltant els domicilis a punta de metralleta en operacions en escamot, o quan els militants es dirigien a la feina. Amb la posada a disposició judicial a l’Audiència Nacional espanyola, el jutge Eloy Velasco decreta la seva llibertat amb càrrecs de “integració en organització terrorista” i “enaltiment del terrorisme”. A més, dicta la “suspensió d’activitats” de Causa Galiza per dos anys al valorar, segons reprodueixen els mitjans, que és “el braç polític de Resistência Galega“, fal·làcia que les detingudes neguen i careixen de credibilitat a la societat gallega.

A posteriori, després del recurs de la defensa, el jutge rebaixa la “suspensió” de Causa Galiza a un any, que és una il·legalització de facto, i anuncia la seva prorrogabilitat. A més, Velasco convoca en el periode preelectoral previ al 20D als dirigents del BNG Xavier Vence i Bieito Lobeira justificant la citació en l’existència d’una acta de l’organització independentista sobre un reunió mantinguda amb el BNG el 2013. S’investiga així una trobada entre el BNG i una altra organització política que, segons Velasco, seria part d’un entramat organitzatiu il·legal. En aquest vas, la intencionalitat de criminalitzar totes les modalitats de nacionalisme gallec sembla clara.

Liquidació del dret d’associació

En aquest episodi repressiu celebrat pel Delegat de Govern d’Espanya Santiago Villanueva i, més enllà del judici mediàtic i de la vulneració de la presumpció d’innocència, revalida la política de cinturó sanitari, criminalització dura i persecució policial i penal que enfronta històricament l’independentisme gallec. A més, aporta la novetat d’eliminar manu militari una opció política. Aquest salt qualitatiu és important, perquè extén l’aplicació de polítiques penals d’excepció de la militància il·legal que tradicionalment fou la seva destinatària exclusiva a la que desenvolupa una activitat política pública i coneguda.

El que en l’actualitat està en qüestió és, per tant, el dret de la militància gallega a organitzar el projecte independentista al marge de les grans opcions nacionalistes amb presència i vocació institucional. Ara, la processada i els processats sostenen un pols jurídic en defensa del status quo previ a l’operació i esperen el resultat final del procés, de forma que es conegui si aquest arriba a judici, amb quines acusacions finals i sobre quantes persones.

Escassa credibilitat de la versió oficial i activació de la solidaritat.

L’Operació Jaro, en referència probable al terme cinegètic que descriu l’acorralament i caça d’una petita presa, va suposar reaccions dispars a Galiza. Si bé amplis sectors van quedar aliens a l’operatiu, o van assumir acríticament la versió oficial, en aquesta ocasió el discurs que lliga Causa Galiza a una suposada “organització terrorista” va ser rebut amb escepticisme. Una prova més de la falta de credibilitat de l’actual règim constitucional espanyol.

La condició pública dels detinguts i la detinguda, la seva integració als moviments populars i els seus respectius entorns socials, el fet de que en molts casos siguin persones amb llarga trajectòria en la lluita política i la inexistència d’armes o explosius als domicilis van provocar una extensa sensació de muntatge policial en sectors que, habitualment, miren cap altra banda davant aquest tipus d’operacions.

Així, després de la seqüència de declaracions dels principals agents socials, sindicals i polítics del país –amb el sindicat nacionalista CIG al capdavant-, el 24 de gener quasi mil persones sortien al carrer contra la il·legalització i a favor dels “drets civils i polítics per a tots i totes”. La xifra és limitada a la vista de la gravetat del succeït, però l’altíssima pluralitat ideològica i partidària de la contestació revela el grau de deslegitimació de l’operatiu als sectors més dinàmics dels nostre poble i la creixent falta de confiança en aquest tipus d’actuacions.

 

 

Colpejar les nostres organitzacions: Una constant repressiva històrica

L’Operació Jaro és, més enllà de les seves especificitats, una més de les operacions policials produïdes a Galiza contra l’independentisme organitzat. Així, al 1975, la Brigada Politico-Social colpeja a la UPG i deté i engarjola diversos militants i assassina el seu dirigent més destacat. Al 1980, abans del referèndum estatutari, són 16 militants de Galiza Ceibe (OLN) i PGP detinguts i torturats. Al 1991, la direcció de la Assembleia do Povo Unido (APU) és atacada i a 2005 la Operación Castiñeiras posa al punt de mira a la Assembleia da Mocidade Independentista (AMI) amb 11 militants segrestats.

En tots els casos és el suposat vincle a la violència política el que ofereix la coartada per desplegar la màxima contundència contra militants i estructures en el que el camp d’actuació és legal. L’objectiu no és altre que, primer, circumscriure l’independentisme a una qüestió d’ordre públic negant una certa normalització com agent polític nacional i abordant-ho sols per vies policials, judicials i carceràries. En segon lloc, fixar al voltant d’aquesta proposta política un cinturó sanitari que dificulti la seva expansió a un país amb condicions objectives per a una major introducció i força social. De fet, una recent enquesta del diari espanyol “La Voz de Galicia” situa pròxim al 40% el percentatge de gallecs i gallegues entre 18 i 34 anys favorables a exercir el dret a l’autodeterminació.

D’alguna manera, el règim que combat d’una forma o altra totes les expressions polítiques, socials i sindicals de construcció nacional, inclús quan no disposen d’una perspectiva estratègica de ruptura amb Espanya, tracta de condicionar per via repressiva la viabilitat d’un projecte independentista autònom i, utilitzant la força, guia la militància cap a operacions reformistes que no tenen de voluntat estratègica de desconnexió amb l’estat espanyol.

 

 

Violència independentista i militants a presó

L’existència de violència política de signe independentista a la història recent del nostre país és un fenomen que va iniciar-se abans de la Transició al règim actual i va expressar-se en successius episodis. La seva persecució i repressió policial, penal i penitenciària va causar al llarg d’aquests 40 anys un continuum temporal en la presència de presos i preses independentistes gallecs a les presons, però també en l’aplicació de mesures d’excepció –tortura, tribunals especials, gallegues a les presons, classificació FIES-3, dispersió, vulneració de drets bàsics, etc- i en la denúncia corresponent d’aquestes vulneracions de drets i la solidaritat amb les persones represaliades que s’allarga fins avui gràcies a estructures com el Organismo Popular Anti-repressivo Ceivar que es constitueix al 2003.

Actualment, com a resultat de la repressió estatal d’aquesta violència, cinc independentistes gallecs i gallegues compleixen condemnes de presó a centenars de kilòmetres de Galiza acusats de col·laborar amb o executar accions de la suposada organització armada Resistência Galega. L’objectiu d’aquestes seria, segons les sentències de l’Audiència Nacional, “subvertir l’ordre constitucional” per avançar cap a la independència de Galiza. Sobre el fet de si responen a iniciatives individuals, o a una lògica col·lectiva i organitzada, s’ha plantejat en els últims anys un debat político-institucional, mediàtic i, inclús, judicial i policial, en el que els sector espanyolistes i certs aparells de l’Estat defensaren l’existència d’una organització terrorista a Galiza que els sectors nacionalistes neguen.

Més enllà d’aquesta polèmica, a 2013, l’Audiència Nacional espanyola, tancava la qüestió a efectes pràctics dictant la primera sentència que va establir, jurídicament, l’existència d’un grup armat independentista operatiu al nostre país. La reclamació portada a terme per la iniciativa de familiars i amics dels presos i preses independentistes gallegues Que Voltem para a Casa! davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg per a que revisés aquesta resolució, per tractar-se d’un judici on va vulnerar-se el dret a la defensa, va ser finalment desestimada, confirmant per primera vegada, a nivell legal, i més enllà de debats polítics, l’existència d’aquesta organització, i iniciant, probablement, un nou paradigma a l’abordatge repressiu de l’independentisme gallec sintetitzable amb la consigna Tot és Resistência Galega a imitació del Tot és ETA aplicat a Euskal Herria i que tindria en l’Operació Jaro una de les seves expressions més recents.

Combinar repressió d’alta i baixa intensitat i nou paradigma Tot és Resistência Galega

Tradicionalment, les accions policials i les condemnes judicials de més pes estan emparellades a la repressió de la violència política. Aquí, el règim espanyol va aplicar i aplica mesures com les ressenyades més a dalt. Ara, utilitzant aquest nou concepte intencionalment extens de terrorisme, Madrid dibuixa una repressió en la que ja no sols es tracta d’aturar i castigar accions il·legals –”Terrorisme”-, sinó d’atacar directament l’acció política independentista i la solidaritat antirepressiva, a la que assenyala en diferents sumaris judicials, tirant mà de la política coneguda com a Dret Penal de l’Enemic.

El paradigma Tot és ETA, que va permetre il·legalitzacions, detencions, tortures i empresonaments de basques i bascos i va dibuixar “l’entorn del terrorisme”, és probablement importat ara, a petita escala, amb tempos i mètodes adaptats al nostre context, amb Tot és Resistència Galega, de forma que s’amplien els marges de discrecionalitat policial i judicial. Aquest nou paradigma, que ja va sorgir experimentalment al 2005 l’Operació Castiñeiras pretén dificultar el desenvolupament polític-organitzatiu de l’independentisme i es combina amb l’omnipresent repressió de baixa intensitat basada en l’extorsió econòmica i administrativa, els judicis, les petites condemnes acumulatives de presó, la criminalització mediàtica, el pressing policial, les temptatives d’infiltració, la violència policial i, ara, com a fermall qualitativament superior, l’amenaça d’il·legalització per a les organitzacions i de presó pels seus militants.

 

 

Modelant el mapa polític utilitzant la repressió

Es pretén així reduir i equiparar a terrorisme tot un moviment sociopolític que necessàriament està abocat a diversificar les seves modalitats i àmbits d’actuació i, a més, limitar-lo a l’autodefensa davant la repressió, tractant de contenir el seu creixement i envoltar-lo en un bucle impossible. Aquesta repressió de baixa intensitat acompanyada de l’aplicació sistemàtica del Dret Penal de l’Enemic, i de periòdics cops policials, succeeix en una societat amb altes taxes d’atur i pauperització, amb una consciència nacional minoritzada com a resultat del seu específic desenvolupament històric i socioeconòmic, amb clara hegemonia espanyola a nivell social, polític i institucional, i amb sectors nacionalistes que, majoritàriament, apostaren per la via estatutària i ara, es debaten entre donar suport la ficció d’un procés rupturista a l’Estat, o avalar la retòrica sobiranista formal que, en la pràctica, sols pretén la reforma de l’Estat Espanyol.

En aquest escenari, la continuïtat d’un independentisme minoritzat des de la Transició va possibilitar, fins i tot sota la intensa repressió de que sempre va ser objecte, la seva presència social arribarà a sostres històrics i que una nova generació reivindiqui avui obertament la independència nacional. No obstant, l’assignatura pendent és construir i consolidar un projecte ampli i il·lusionant i una estratègia per superar aquesta minorització social. L’objectiu de la repressió és, doncs, impossibilitar-ho, reduir-nos a un “problema d’ordre públic”, i definir les opcions del possible a cop d’acció policial, judicis i presó. Aquí enquadrem nosaltres la recent Operación Jaro: invisibilitzar la construcció del que és imprescindible i urgent.

 

Coletivo de Processadas e Processados na Operación Jaro

Ceivar (Organismo Popular Anti-repressivo)

 


L’agressió de 2 mossos a un independentista un 12 d’octubre ja té data de judici

 

El Jutjat d’Instrucció núm. 19 de Barcelona dóna per tancada la fase d’instrucció. La brutal agressió contra Pau Andalús, independentista que es manifestava el 12 d’octubre del 2012, serà jutjada quatre anys després dels fets: el 17 d’octubre.

 

S’atansa per tant una nova cita clau en el pols mantingut per agents socials i l’administració en relació a la impunitat. Si bé la contundència dels informes i de les imatges demostren amb claredat la contundència i gratuïtat de l’agressió, els precedents, històrics i més recents com els d’Ester Quintana i Juan Andrés Benítez, ens situen necessàriament en un lògic estat d’escepticisme. Dubtem, ho hem fet sempre, de la capacitat de jutges i fiscals de situar-se al costat del feble i vulnerable. De la voluntat de la Generalitat d’atendre aquests casos reals, tangibles, contrastables, per implementar mesures de combat contra la impunitat. I no dubtem sinó constatem, la determinació amb la que el cos policial actua per dificultar per tots els mitjans la resolució justa, ajustada a dret, de tota mena d’abús policial.

 

El policia de les celles a judici

Malgrat tot el sistema repressiu a la nostra contra som davant d’una petita gran victòria. I hi ha tres motius per considerar-la com a tal:

 

Els agressors no hauran quedat del tot impunes. Arribats fins aquí els ha costat un preu, pel moment, si bé baix, però real. Veure’s sotmesos a aquest procés judicial i també a un judici social no els deixa indiferents. Com tampoc els deixa tranquils la possibilitat d’una sentència adversa. De no ser així, l’agent Miguel Ángel Reyes Grados, de grosses celles, no s’hauria presentat a una declaració en seu judicial havent-se les afaitat per evitar ser reconegut com l’agent dels cops al cap d’en Pau.

 

En segon lloc, i malgrat el silenci mediàtic imposat pels principals mitjans de comunicació, obtenim una nova oportunitat per situar, un cop més, la impunitat policial sobre la taula. Aconseguirem que se’n torni a parlar. Generar una confrontació en què una vegada més veurem el Departament d’Interior defensant allò indefensable i les entitats socials de denúncia contra la violència policial proposant mesures concretes, fàcils, assequibles pressupostàriament per eradicar l’abús i la impunitat.

 

I finalment, i del que n’estem més orgulloses, perquè hem vist com aquell qui va ser colpejat de manera brutal, que va quedar impedit de la visió d’un ull durant setmanes, que va veure’s sotmès a la detenció i judici per no haver fet res més que manifestar-se contra el genocidi espanyolista celebrat cada 12 d’octubre, en Pau Andalús, segueix en peu, ferm, valent, actiu i disposat a donar la cara, com un militant més, en la lluita per la llibertat nacional i social del nostre poble.

 

Perquè no tenim por, perquè plantem cara a la impunitat, el 17 d’octubre, ens veiem als jutjats.

Prou abusos policials!

 

Alerta Solidària

 

 

Notícies del cas: 

Alerta Solidària, del 13 d’abril de 2016:

http://alerta.cat/index.php/noticies/procediments/1631-dies-comptats-a-la-impunitat-5-anys-de-preso-per-a-dos-mossos-per-ferir-un-independentista

Alerta Solidària, del 8 d’abril de 2015: 

http://alerta.cat/index.php/noticies/procediments/1598-a-judici-els-dos-mossos-que-van-deixar-hospitalitzat-un-independentista-el-12-doctubre-del-2012

Alerta Solidària, del 23 de juliol del 2013: 

http://www.alerta.cat/index.php/noticies/procediments/1407-segueix-endavant-el-proces-contra-dos-mossos-per-la-lesio-a-pau-andalus

300 anys de presó, 400.000 €, i tot allò que vulguin, que no ens aturaran

 

Dimarts se’ns informava d’un pas més en l’escalada repressiva contra tota lluita en defensa de les classes populars, de les més febles, de la transformació social.


Se’ns deixava ben clar que la protesta contra el poder, les desigualtats, les injustícies i la transformació social no pot ser tolerada ni permesa.

 

Se’ns deixava claríssim que la pau social a la comunitat educativa, com a tota la societat, s’ha de mantenir al preu que sigui.

 

I el preu, són 27 persones en un procés judicial kafkià, que comença amb una llista negra, més pròpia de la Gestapo, d’aquelles persones que es mobilitzen, que molesten. Una llista negra feta pel rectorat d’una universitat i entregada diligentment a comissaria, feina ben feta, com si ho haguessin feta tota la vida. I segueix, amb una investigació malaltissa del cos de Mossos d’Esquadra, que parla de complots malèfics per enderrocar el règim, i cal dir que en això, només en això, tenen raó. Però no acaba aquí, segueix amb denúncies de vicerectores i governs de la UAB que sempre s’han autoanomenat progressistes; denúncies amb llistats de noms que la UAB nega en una nota de premsa haver confeccionat però que dies més tard es demostra que mentien quan apareixen, les llistes i les declaracions de la vicerectora entre les diligències policials; denúncies que precedeixen l’enèsim absurd d’una fiscalia que suma anys i anys de presó a totes aquelles persones que s’han atrevit a desafiar-los. I en sumem més de 300, en penes d’entre 11 i 14 anys contra cada una de les 27 dissidents.

 

Dissidents en defensa de la Universitat pública, dissidents entossudides en defensar els seus drets com a estudiants, com a professores i com a treballadores. 25 estudiants, 1 membre del professorat i 1 del pas que van atrevir-se a reclamar a l’equip de govern de la UAB que complís amb els compromisos aprovats al claustre. Sí, això reclamava la tancada al rectorat que ens ha dut fins aquí, que l’equip de govern complís amb els acords del màxim òrgan de representació de la universitat, simplement això. Acords com la reducció de taxes universitàries, la implementació d’ajudes pel transport públic o la retirada d’expedients contra estudiants que s’havien mobilitzat anteriorment. Acords, que per cert, a hores d’ara encara no han complert

 

Dissidents en definitiva per ser part d’un moviment estudiantil a la UAB però també dels moviments socials, populars, de l’Esquerra Independentista, i per tot això, els volen donar un càstig exemplar.

 

 

Per això, som avui aquí: per exigir respecte als acords i per seguir lluitant

 

Per això, les estudiants represaliades per aquests fets, la CAF, el SEPC i tota la resta d’organitzacions seguim lluitant i mobilitzant-nos i som avui aquí, primer de tot per reclamar que el rectorat de la UAB es digni a complir amb tots aquests acords.

 

També som aquí per anunciar que arran d’aquestes mobilitzacions estudiantils, que han de seguir i que sens dubte seguiran;  sindicalistes, estudiants, càrrecs electes, militants de col·lectius juvenils, feministes, llibertàries, independentistes, comunistes, de viles, barris, pobles i ciutats com Santa Coloma, Gràcia, Manresa, Sant Andreu, Sabadell, Argentona, Igualada, Premià, Girona, Terrassa, Nou Barris, Reus, Barberà del Vallès… estem en perill de ser condemnades a més d’11 anys de presó. I ho estem senzillament per seguir fent allò que sempre hem fet: que és lluitar. I així ho seguirem fent.

 

Per això us encoratgem a totes i tots a solidaritzar-se amb el nostre cas però sobretot, a seguir lluitant.

Per una universitat pública, gratuïta i popular!

Per l’aturada d’aquest procés de persecució i escarment polític.

Perquè som lluita, som mobilització i som resistència i solidaritat, perquè som 25, 27 i moltes més!

 

Sumeu-vos a les adhesions solidàries: https://som27imes.wordpress.com/adhesions/

 

   

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

Alerta Solidària

Barcelona, 7 de juliol de 2016