Independentisme gallec: repressió política i context

 

 

En motiu de la Diada de Galícia, 25 de juliol, Alerta Solidària, gràcies a la col·laboració de l’organització homòloga Ceivar, i el Col·lectiu de Processades en l’Operació Jaro, proposem la lectura del següent treball per atansar-nos a la realitat i complexitat de la repressió política contra l’independentisme gallec.

En reconeixement al seu treball, sumant-nos a l’exigència pel retorn a casa de les companyes empresonades per l’Estat espanyol, amb agraïment i disposició per enfortir llaços i lluites, des dels Països Catalans també cridem #Liberdade!

 

 

Independentisme gallec, repressió política i context

El més immediat: L’operació Jaro

La Guàrdia Civil inicia el 30 d’octubre de 2015 una operació contra l’independentisme gallec organitzat consistent en la detenció de nou militants, el registre dels seus domicilis i la seu nacional de la formació independentista Causa Galiza, la sostracció d’abundant documentació i la posterior conducció dels detinguts i la detinguda a un quarter madrileny on estaran al voltant de 72 hores sota una incomunicació parcial sense aplicació de la Llei Antiterrorista. En aquest temps, són interrogats políticament d’un en un per la Guàrdia Civil espanyola.

Aquestes detencions es produeixen de matinada, assaltant els domicilis a punta de metralleta en operacions en escamot, o quan els militants es dirigien a la feina. Amb la posada a disposició judicial a l’Audiència Nacional espanyola, el jutge Eloy Velasco decreta la seva llibertat amb càrrecs de “integració en organització terrorista” i “enaltiment del terrorisme”. A més, dicta la “suspensió d’activitats” de Causa Galiza per dos anys al valorar, segons reprodueixen els mitjans, que és “el braç polític de Resistência Galega“, fal·làcia que les detingudes neguen i careixen de credibilitat a la societat gallega.

A posteriori, després del recurs de la defensa, el jutge rebaixa la “suspensió” de Causa Galiza a un any, que és una il·legalització de facto, i anuncia la seva prorrogabilitat. A més, Velasco convoca en el periode preelectoral previ al 20D als dirigents del BNG Xavier Vence i Bieito Lobeira justificant la citació en l’existència d’una acta de l’organització independentista sobre un reunió mantinguda amb el BNG el 2013. S’investiga així una trobada entre el BNG i una altra organització política que, segons Velasco, seria part d’un entramat organitzatiu il·legal. En aquest vas, la intencionalitat de criminalitzar totes les modalitats de nacionalisme gallec sembla clara.

Liquidació del dret d’associació

En aquest episodi repressiu celebrat pel Delegat de Govern d’Espanya Santiago Villanueva i, més enllà del judici mediàtic i de la vulneració de la presumpció d’innocència, revalida la política de cinturó sanitari, criminalització dura i persecució policial i penal que enfronta històricament l’independentisme gallec. A més, aporta la novetat d’eliminar manu militari una opció política. Aquest salt qualitatiu és important, perquè extén l’aplicació de polítiques penals d’excepció de la militància il·legal que tradicionalment fou la seva destinatària exclusiva a la que desenvolupa una activitat política pública i coneguda.

El que en l’actualitat està en qüestió és, per tant, el dret de la militància gallega a organitzar el projecte independentista al marge de les grans opcions nacionalistes amb presència i vocació institucional. Ara, la processada i els processats sostenen un pols jurídic en defensa del status quo previ a l’operació i esperen el resultat final del procés, de forma que es conegui si aquest arriba a judici, amb quines acusacions finals i sobre quantes persones.

Escassa credibilitat de la versió oficial i activació de la solidaritat.

L’Operació Jaro, en referència probable al terme cinegètic que descriu l’acorralament i caça d’una petita presa, va suposar reaccions dispars a Galiza. Si bé amplis sectors van quedar aliens a l’operatiu, o van assumir acríticament la versió oficial, en aquesta ocasió el discurs que lliga Causa Galiza a una suposada “organització terrorista” va ser rebut amb escepticisme. Una prova més de la falta de credibilitat de l’actual règim constitucional espanyol.

La condició pública dels detinguts i la detinguda, la seva integració als moviments populars i els seus respectius entorns socials, el fet de que en molts casos siguin persones amb llarga trajectòria en la lluita política i la inexistència d’armes o explosius als domicilis van provocar una extensa sensació de muntatge policial en sectors que, habitualment, miren cap altra banda davant aquest tipus d’operacions.

Així, després de la seqüència de declaracions dels principals agents socials, sindicals i polítics del país –amb el sindicat nacionalista CIG al capdavant-, el 24 de gener quasi mil persones sortien al carrer contra la il·legalització i a favor dels “drets civils i polítics per a tots i totes”. La xifra és limitada a la vista de la gravetat del succeït, però l’altíssima pluralitat ideològica i partidària de la contestació revela el grau de deslegitimació de l’operatiu als sectors més dinàmics dels nostre poble i la creixent falta de confiança en aquest tipus d’actuacions.

 

 

Colpejar les nostres organitzacions: Una constant repressiva històrica

L’Operació Jaro és, més enllà de les seves especificitats, una més de les operacions policials produïdes a Galiza contra l’independentisme organitzat. Així, al 1975, la Brigada Politico-Social colpeja a la UPG i deté i engarjola diversos militants i assassina el seu dirigent més destacat. Al 1980, abans del referèndum estatutari, són 16 militants de Galiza Ceibe (OLN) i PGP detinguts i torturats. Al 1991, la direcció de la Assembleia do Povo Unido (APU) és atacada i a 2005 la Operación Castiñeiras posa al punt de mira a la Assembleia da Mocidade Independentista (AMI) amb 11 militants segrestats.

En tots els casos és el suposat vincle a la violència política el que ofereix la coartada per desplegar la màxima contundència contra militants i estructures en el que el camp d’actuació és legal. L’objectiu no és altre que, primer, circumscriure l’independentisme a una qüestió d’ordre públic negant una certa normalització com agent polític nacional i abordant-ho sols per vies policials, judicials i carceràries. En segon lloc, fixar al voltant d’aquesta proposta política un cinturó sanitari que dificulti la seva expansió a un país amb condicions objectives per a una major introducció i força social. De fet, una recent enquesta del diari espanyol “La Voz de Galicia” situa pròxim al 40% el percentatge de gallecs i gallegues entre 18 i 34 anys favorables a exercir el dret a l’autodeterminació.

D’alguna manera, el règim que combat d’una forma o altra totes les expressions polítiques, socials i sindicals de construcció nacional, inclús quan no disposen d’una perspectiva estratègica de ruptura amb Espanya, tracta de condicionar per via repressiva la viabilitat d’un projecte independentista autònom i, utilitzant la força, guia la militància cap a operacions reformistes que no tenen de voluntat estratègica de desconnexió amb l’estat espanyol.

 

 

Violència independentista i militants a presó

L’existència de violència política de signe independentista a la història recent del nostre país és un fenomen que va iniciar-se abans de la Transició al règim actual i va expressar-se en successius episodis. La seva persecució i repressió policial, penal i penitenciària va causar al llarg d’aquests 40 anys un continuum temporal en la presència de presos i preses independentistes gallecs a les presons, però també en l’aplicació de mesures d’excepció –tortura, tribunals especials, gallegues a les presons, classificació FIES-3, dispersió, vulneració de drets bàsics, etc- i en la denúncia corresponent d’aquestes vulneracions de drets i la solidaritat amb les persones represaliades que s’allarga fins avui gràcies a estructures com el Organismo Popular Anti-repressivo Ceivar que es constitueix al 2003.

Actualment, com a resultat de la repressió estatal d’aquesta violència, cinc independentistes gallecs i gallegues compleixen condemnes de presó a centenars de kilòmetres de Galiza acusats de col·laborar amb o executar accions de la suposada organització armada Resistência Galega. L’objectiu d’aquestes seria, segons les sentències de l’Audiència Nacional, “subvertir l’ordre constitucional” per avançar cap a la independència de Galiza. Sobre el fet de si responen a iniciatives individuals, o a una lògica col·lectiva i organitzada, s’ha plantejat en els últims anys un debat político-institucional, mediàtic i, inclús, judicial i policial, en el que els sector espanyolistes i certs aparells de l’Estat defensaren l’existència d’una organització terrorista a Galiza que els sectors nacionalistes neguen.

Més enllà d’aquesta polèmica, a 2013, l’Audiència Nacional espanyola, tancava la qüestió a efectes pràctics dictant la primera sentència que va establir, jurídicament, l’existència d’un grup armat independentista operatiu al nostre país. La reclamació portada a terme per la iniciativa de familiars i amics dels presos i preses independentistes gallegues Que Voltem para a Casa! davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg per a que revisés aquesta resolució, per tractar-se d’un judici on va vulnerar-se el dret a la defensa, va ser finalment desestimada, confirmant per primera vegada, a nivell legal, i més enllà de debats polítics, l’existència d’aquesta organització, i iniciant, probablement, un nou paradigma a l’abordatge repressiu de l’independentisme gallec sintetitzable amb la consigna Tot és Resistência Galega a imitació del Tot és ETA aplicat a Euskal Herria i que tindria en l’Operació Jaro una de les seves expressions més recents.

Combinar repressió d’alta i baixa intensitat i nou paradigma Tot és Resistência Galega

Tradicionalment, les accions policials i les condemnes judicials de més pes estan emparellades a la repressió de la violència política. Aquí, el règim espanyol va aplicar i aplica mesures com les ressenyades més a dalt. Ara, utilitzant aquest nou concepte intencionalment extens de terrorisme, Madrid dibuixa una repressió en la que ja no sols es tracta d’aturar i castigar accions il·legals –”Terrorisme”-, sinó d’atacar directament l’acció política independentista i la solidaritat antirepressiva, a la que assenyala en diferents sumaris judicials, tirant mà de la política coneguda com a Dret Penal de l’Enemic.

El paradigma Tot és ETA, que va permetre il·legalitzacions, detencions, tortures i empresonaments de basques i bascos i va dibuixar “l’entorn del terrorisme”, és probablement importat ara, a petita escala, amb tempos i mètodes adaptats al nostre context, amb Tot és Resistència Galega, de forma que s’amplien els marges de discrecionalitat policial i judicial. Aquest nou paradigma, que ja va sorgir experimentalment al 2005 l’Operació Castiñeiras pretén dificultar el desenvolupament polític-organitzatiu de l’independentisme i es combina amb l’omnipresent repressió de baixa intensitat basada en l’extorsió econòmica i administrativa, els judicis, les petites condemnes acumulatives de presó, la criminalització mediàtica, el pressing policial, les temptatives d’infiltració, la violència policial i, ara, com a fermall qualitativament superior, l’amenaça d’il·legalització per a les organitzacions i de presó pels seus militants.

 

 

Modelant el mapa polític utilitzant la repressió

Es pretén així reduir i equiparar a terrorisme tot un moviment sociopolític que necessàriament està abocat a diversificar les seves modalitats i àmbits d’actuació i, a més, limitar-lo a l’autodefensa davant la repressió, tractant de contenir el seu creixement i envoltar-lo en un bucle impossible. Aquesta repressió de baixa intensitat acompanyada de l’aplicació sistemàtica del Dret Penal de l’Enemic, i de periòdics cops policials, succeeix en una societat amb altes taxes d’atur i pauperització, amb una consciència nacional minoritzada com a resultat del seu específic desenvolupament històric i socioeconòmic, amb clara hegemonia espanyola a nivell social, polític i institucional, i amb sectors nacionalistes que, majoritàriament, apostaren per la via estatutària i ara, es debaten entre donar suport la ficció d’un procés rupturista a l’Estat, o avalar la retòrica sobiranista formal que, en la pràctica, sols pretén la reforma de l’Estat Espanyol.

En aquest escenari, la continuïtat d’un independentisme minoritzat des de la Transició va possibilitar, fins i tot sota la intensa repressió de que sempre va ser objecte, la seva presència social arribarà a sostres històrics i que una nova generació reivindiqui avui obertament la independència nacional. No obstant, l’assignatura pendent és construir i consolidar un projecte ampli i il·lusionant i una estratègia per superar aquesta minorització social. L’objectiu de la repressió és, doncs, impossibilitar-ho, reduir-nos a un “problema d’ordre públic”, i definir les opcions del possible a cop d’acció policial, judicis i presó. Aquí enquadrem nosaltres la recent Operación Jaro: invisibilitzar la construcció del que és imprescindible i urgent.

 

Coletivo de Processadas e Processados na Operación Jaro

Ceivar (Organismo Popular Anti-repressivo)

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>