Treballadores del món, unim-nos!

El 1919, les treballadores de la Canadenca van dir prou amb una vaga que no es pot comprendre sense la unitat de la classe treballadora. Van aconseguir avenços indiscutibles, com la jornada laboral de vuit hores, pujades de sou i l’alliberament dels presos represaliats. Va ser una victòria de la qual tota la classe obrera en som hereves. Ha passat un segle des d’aleshores, i les necessitats de les classes populars han anat canviant, però, en canvi, els nostres drets laborals, no. Continuem enclavades en jornades setmanals de 40 hores -oficials-, tot i els canvis sociològics, logístics i del món del treball que ens obliguen a posar-nos dempeus i dir prou de nou. D’ençà que va esclatar, el 2007-2008, la farsa de la “crisi”, s’han allargat les jornades amb hores extres, sovint il·legals i impagades. Alhora, ha augmentat any rere any el nombre d’accidents laborals. El fet que als Països Catalans més de 167 persones perdessin la vida en accidents laborals l’any 2018 -un increment del 23% respecte al 2017- és la prova que l’explotació no només deteriora les nostres condicions de vida, sinó que, en molts casos, el capital disfressat de terrorisme patronal ens mata.

Volem jornades de 30 hores. La saturació del mercat laboral, els temps de desplaçament i els canvis socials pel que fa a les cures -que segueixen recaient sobre les dones- justifiquen sobradament que la classe treballadora aconsegueixi aquesta fita. Exigim una pujada del sou mínim a 1.200 €, amb pensions i prestacions que permetin unes vides dignes. També la millora de les condicions laborals, amb la fi de les ETT, els falsos autònoms i les falses cooperatives, un recurs constant per tapar l’explotació, així com per aïllar i dividir les treballadores dins les mateixes empreses.  Sense oblidar una reducció de l’edat de jubilació dels 60 anys i dels 55 per feines d’alt desgast físic, a fi de garantir una vellesa digna.

Les pujades sagnants del preu dels serveis bàsics que fa que n’urgeixi la nacionalització. La llum, el gas, l’aigua i internet no poden seguir sent un luxe que lucra grans fortunes. Però encara és més urgent la socialització de l’habitatge, els serveis d’educació i de sanitat, i la gestió des d’una visió global i integral de la vida, des del bressol fins a la mort.

Al març vam sortir al carrer i no ens oblidem de les nostres demandes: aspirem a una societat feminista i socialista. Hem de seguir lluitant cada dia per una societat sense violència masclista, on cap companya més sigui assassinada, maltractada o violada amb l’aixopluc de la justícia patriarcal. Exigim també la fi de la discriminació salarial, de contractació i de prestacions amb biaix de gènere, i que mai més les feines feminitzades siguin les feines més precaritzades. I reclamem el dret al nostre cos: posar fi a la seva mercantilització i a les pràctiques que l’exploten i el volen llogar amb fins sexuals o reproductius.

Serem lliures totes o no ho serem. Apel·lem a l’internacionalisme com a única eina per a la pau entre pobles i per a la fi del racisme, utilitzat pel capitalisme per treure’n més benefici a través de la doble o triple explotació. Davant d’això s’han de garantir els mateixos drets socials, polítics i laborals per a tota la població, indiferentment de la seva situació legal. Tombarem la llei d’estrangeria i tancarem els CIE.

Aquest any hem vist un augment de les mobilitzacions, moltes d’elles liderades per dones i col·lectius racialitzats, com ara la lluita contra la patronal de les càrnies a Esfosa o contra les empreses de telemàrqueting. També hem lluitat en les vagues per a l’educació pública i la sanitat primària, i en la del servei del 010 contra l’Ajuntament de Barcelona. Ens hem organitzat al sector social combatiu i a les clíniques veterinàries. La gran Vaga Feminista del 8 de Març o els clams per la remunicipalització dels serveis, entre d’altres, són mostres de l’espurna de les lluites sindicals, així com ho són les armilles grogues a la Catalunya Nord. També a la resta de l’estat francès, les treballadores del tèxtil de Bangladesh, les grans vagues de l’Índia i el Pakistan, la resistència palestina o veneçolana són exemple que estem davant d’un moviment global. L’alçament de moviments d’ultradreta al llarg del planeta ens avisa que avui, més que mai, la nostra lluita és la mateixa: tenim un enemic comú. El feixisme és una arma del sistema en crisi: combatem-lo arreu, combatem el capitalisme!

Treballadores del món, unim-nos!