Dret penal de l’enemic a la conselleria d’Economia

Article de Benet Salellas, publicat a Vilaweb.cat

 

Amb perplexitat aquestes darreres hores hem assistit a l’empresonament de dos homes plens de raó –en nomenclatura raimoniana– per part de l’Audiència Nacional, els companys Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, en una interlocutòria que ens posa els cabells de punta a aquells que hem cregut en el dret com a eina de resolució de conflictes i sobretot en la necessitat de no deixar-lo mai despullat de garanties i de principis democràtics. La decisió d’ahir de la magistrada Carmen Lamela se situa als antípodes de la justícia democràtica i conté alguns dels elements de la tradició jurídica més autoritària i més reaccionària que hem conegut.

 

Cal fer una menció prèvia al tribunal on ha passat, l’Audiència Nacional, un tribunal d’excepció hereu literal del Tribunal d’Ordre Públic franquista, per on ha desfilat bona part de la dissidència política del país, des dels anarquistes de l’operació Pandora fins a la gent d’Aturem el Parlament o dels antimonàrquics que cremaven fotos del rei. No hem deixat mai de denunciar que és un tribunal especial amb fiscals especials i jutges especials, constituït com l’antítesi de la independència i la imparcialitat perquè centralitza els casos sensibles i els aplica un criteri repressiu uniforme des d’una òptica extremadament obedient amb els interessos del govern central. Segurament aquest caràcter de procés polític es revela clarament amb el delicte que els és imputat, el de sedició, el mateix delicte pel qual va ser encausat Joan Coma, el regidor de CUP-Capgirem Vic, per haver dit allò dels ous i la truita.

 

Als juristes ens sorprèn que sigui l’Audiència que assumeixi la investigació, perquè actualment el delicte de sedició es troba en el capítol de delictes contra l’ordre públic del codi penal del 1995, i això fa competent el jutjat de Barcelona. Només mantenint el repartiment que feia el codi penal del 1973, que situava la sedició en el marc dels delictes contra la forma de govern, es pot continuar investigant a l’Audiència Nacional. Em sembla que el matís no és pas banal. D’una banda, perquè el codi franquista i el codi del 1995 ens situen en dos universos jurídics diferents i d’una altra perquè entendre que la clau es troba en l’ordre públic o en la voluntat d’actuar contra l’estat ens diu quina és la comprensió que fa la judicatura del que va passar el passat dia 20 a Barcelona.

 

Hi ha també, seguint el fil del codi franquista, una altra dada que a mi em fa tremolar. El delicte de sedició, com explica el fiscal en el seu informe inicial a aquest expedient, és una ‘rebelión en pequeño según concepción decimonónica’. Una manifestació de la fiscalia que ens demostra la continuïtat jurídica des del segle XIX fins avui, una continuïtat en què els operadors jurídics de l’estat no distingeixen entre èpoques democràtiques i èpoques dictatorials, de manera que n’utilitzen el mateix dret i els mateixos conceptes. De fet, el delicte de rebel·lió i el de sedició van ser les acusacions amb què es van servir els consells de guerra franquistes que van portar milers de republicans a la mort. Potser només per això haurien de ser delictes proscrits en qualsevol sistema jurídic hispànic. Però ja fa temps que el règim del 78 no té ni memòria, ni vergonya.

 

Però la intempèrie jurídica en què ens trobem no s’acaba aquí. Els delictes, al final, només són categories buides, una mena de calaixets que cal anar omplint de contingut. Quan llegim la resolució de la jutgessa Lamela ens adonem que allò que dóna contingut a la imputació, allò que la situa en el delicte de sedició –i no en una altra categoria, com el delicte de desobediència o el de resistència– és la finalitat política dels investigats. És a dir, allò que els envia a la presó és que executen el full de ruta independentista. A la jutgessa no la preocupa si els Jordis van atacar l’ordre públic –que no–, sinó només que els fets, segons la seva tesi, constituïen un episodi més del procés sobiranista. I aquest matís fa miques el món garantista. No solament és pervers i contrari a qualsevol dret democràtic sinó que ens situa en el paradigma del dret penal d’autor –el model propi de governs autoritaris–, en què no són els fets sinó les idees que sustenten la interpretació dels delictes. Diu literalment la resolució d’ahir:

 

«[…] els fets esdevinguts els dies 20 i 21 de setembre no van constituir una protesta ciutadana aïllada, causal o convocada pacíficament en desacord amb unes actuacions policíaques dutes a terme per un jutjat d’instrucció. Per contra, les activitats descrites s’emmarquen dins una complexa estratègia amb la qual des de fa temps col·laboren els investigats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, en execució del full de ruta dissenyat per arribar a obtenir la independència de Catalunya.»

 

A Alemanya, als anys 1930 i fins al 1945, grans teòrics del dret penal (d’Edmund Mezger fins a l’escola de Kiel) van arribar a raonar i enraonar a fons per establir que el dret penal havia de ser un dret de lluita per a atrapar l’enemic allà on té el punt de partida, en la voluntat criminal. L’enemic del nacionalsocialisme, volien dir, és clar. Van fixar com a regla d’interpretació l’analogia contra l’acusat, van derogar el principi de personalitat i van edificar un monstre –com pocs– que va acabar justificant la pena de mort per als supòsits ‘d’enemistat jurídica’: el comunisme, l’homosexualitat, l’avortament o els ultratges a la raça. Com a fonament estructural es parlava de la culpabilitat per ‘conducció de la vida’ que feia presumir que l’aplicació de la severitat del dret penal no havia de provenir de cap fet concret que fos delicte, sinó que n’hi havia prou de ser d’una determinada manera per a poder ser culpabilitzat i castigat. La resolució d’ahir de Carmen Lamela construeix un primer esglaó en aquesta direcció perquè incrimina conductes merament ideològiques.

 

Però, a més, la resolució és tan expansiva que significa un atac a la taxativitat (la lex certa i, per tant, al principi de legalitat) que es presumeix de la jurisdicció penal perquè obre la porta a castigar-ho tot i qualsevol cosa, per petita o gran que sigui, sempre que s’entengui que es pot enquadrar en el full de ruta independentista. I així la ciutadania queda més desprotegida, més insegura i més exposada a qualsevol nou abús.

 

I aquest disbarat jurídic s’escau en un procés inconcret i indeterminat. La resolució que acorda la presó de Cuixart i Sánchez no és gens clara quant als límits de la investigació, ni sobre els llocs (hi apareixen fets a Sabadell, al local de la CUP, a la seu del PSC…), ni sobre els temps (fa referència a fets anteriors al dia 20, com un incident a Badalona, i a dies posteriors com el dia del referèndum) ni sobre naturalesa o gravetat dels fets (s’hi fa referència a tot allò que té a veure amb l’activitat independentista). Aquesta obertura tan àmplia de la investigació –com ha passat també amb la del jutjat 13 de Barcelona que va ordenar les detencions que ens porten fins aquí– crea una evident situació d’inseguretat jurídica. No tenim davant una causa general en aquest moment, però es van assentant les bases perquè puguin ser-hi en el futur.

 

L’any 2006, quan el Tribunal Suprem espanyol va definir Guantánamo com uns llimbs jurídics dels quals no podíem donar validesa a res en l’àmbit del dret democràtic, establia tres característiques del dret penal de l’enemic: 1) dret penal d’autor i no del fet, 2) anul·lació de les garanties processals, i 3) desproporció de les penes previstes. Tots aquests trets i molt més forma part de la resposta jurídica que l’estat espanyol ha donat a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Ells no són en uns llimbs jurídics perquè ja han davallat a l’infern jurídic que ens preparen tots aquests funcionaris de l’estat, en una guerra des del dret, des del dret penal de l’enemic, en la nova foguera d’aquesta nova Inquisició tan hispànica.

 

 

Benet Salellas, jurista, advocat en diverses causes en col·laboració amb Alerta Solidària i actualment diputat al Parlament de Catalunya per la CUP

Quan anar a la presó no és un drama

 

I de sobte confirmen la notícia. Dormirà a la presó. Ens ho veiem venir però algunes ens resistíem a acceptar-ho. En el fons albergàvem esperances de racionalitat, de proporcionalitat i de tants altres principis que havíem sentit que guiaven l’acció penal en un sistema democràtic i de dret.

 

Però el cert és que la repressió en clau política ha estat una constant a l’Estat Espanyol. Que ha causat centenars de detinguts i presos per la seva ideologia. Tant abans com després de la mal anomenada transició democràtica. Ho testimonien els nombrosos companys i companyes independentistes que, sota l’ombra del monarca posat a dit per Franco, han patit detenció, presó, tortura i exili, a més de l’assetjament a familiars, seguiments, escorcolls, multes, embargaments, entrades a domicilis, pallisses, etc.

 

En aquests dies que venen, amb dos presos polítics més, i amb la perspectiva que no siguin els darrers, hem de tenir ben present les experiències d’aquells qui, amb molt menys suport i amb pocs mitjans de comunicació interessats en donar-los veu, han estat capaços de refer-se de la repressió patida i seguir el combat.

 

La confiança en el poble que viu, que batega, que avança i no s’arronsa.

És el suport dels qui sabem què volem i estem disposats a no rendir-nos, el que permet a un pres polític restar amb el cap ben alt dins de la presó, orgullós de pertànyer a un moviment irreductible.

 

No. Tinguem-ho clar. Anar a la presó no és un drama. És un cop dur, cap a un company i els seu entorn proper. Però també és un revulsiu. Un fet clarificador. Una oportunitat d’agermanament social i massiu contra la repressió que rellanci amb més força el clam de llibertat. Que emmudeixi els cants enganyosos de les excel·lències de la impossible Espanya reformada. Que ens faci a tots i a totes més fortes, més solidàries i més dignes.

 

Avui ens despertem amb en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez a Soto del Real, tancats per ordre de l’Audiència Nacional.  No són els primers catalans a fer aquest trajecte per causes polítiques. No seran els darrers.

 

No tinguem por. La bèstia es defensa i ataca. Però nosaltres tenim la raó i els carrers.

Som majoria. Som poble. Som República!

Quanta arbitrarietat patida! Quants abusos soferts!

Quanta solidaritat exercida! Quants braços oberts!

Renaix de l’escalf la vida el cor dels guerrers sincers

                                                                                  Guanyarem!

 

Alerta Solidària

17 d’octubre de 2017

 

 

 

Vist per sentència el judici a Andreu Curto Baiges

Avui, més de 5 anys després de la Vaga General del 29 de març, ha tingut lloc el judici contra l’Andreu Curto, a qui Fiscalia demanava 4 anys de presó, 9.000 euros de pena multa i 1.200 euros de responsabilitat civil, sota les acusacions de delicte contra els Drets dels Treballadors, delicte de danys, i delicte de desordres públics.

El judici ha transcorregut amb la normalitat dels judicis que hi ha hagut fins a dia d’avui contra les vaguistes: declaracions de testimonis i denunciants, que es contradiuen o que evidencien com aquell 29 de març els Mossos d’Esquadra varen elaborar atestats completament allunyats de la realitat. Nodrits per fitxers polítics de la brigada d’informació, tant sols amb l’objectiu de criminalitzar aquelles persones que dia a dia lluiten per un món més just. Sense explotació laboral ni misèria per a les classes populars.

Avui s’ha evidenciat de nou com Fiscalia segueix mantenint acusacions sense fonaments jurídics, sense proves, intentant mantenir un relat de criminialització cap als moviments socials que el 29 de març de 2012 vàrem omplir carrers i places d’arreu del país per dir no a la reforma laboral de la vergonya del PP, per dir no a la Troika, per dir no al capitalisme més salvatge que volia relegar les nostres vides a un mer número productiu, traient-nos els drets que a sang i foc havíem aconseguit.

La defensa ha demanat la lliure absolució d’Andreu, perquè fer vaga no és cap delicte, perquè formar part d’un piquet és una obligació per a poder fer front a uns Partits Polítics, i a les seves polítiques, que mercadegen amb els nostres drets, amb la nostra salut i amb les nostres vides. Perquè l’organització popular, tal i com s’està evidenciant en els darrers dies, és la única forma que les classes populars es defensin i avancin en la conquesta dels nostres drets socials i nacionals.

Però el més important de la jornada no ha passat a dins de jutjats, sinó a fora, a on més de 100 persones s’han concentrat per mostrar suport a l’Andreu i a la seva família, per exigir Andreu Absolució i reivindicar el dret a vaga com a eina necessària per a la transformació social.

Des d’Alerta Solidària, des de la Comissió Anti-Represiva de Sants i des del Grup de Suport amb l’Andreu, volem agrair tot el suport rebut aquests mesos i anys, com també la feina de tantes persones anònimes que han difós el cas, que s’han solidaritzat i que sense por han sortit al carrer per exigir Andreu Absolució.

Així mateix, volem recordar que encara resten pendents dos judicis de la Vaga General a on acusen a Andreu per la seva participació en la Vaga. I que també resten altres judicis a d’altres vaguistes, per la seva participació en piquets o en les manifestacions, i que no podem defallir en continuar amb la seva lluita, que és la nostra, i continuar solidaritzant-nos amb les que seran jutjades per haver defensat els drets de totes.

 

Continua la lluita, continua la solidaritat.

Preparades per vèncer, avui amb el crit de Ni 4 anys ni 1 dia, Andreu Absolució!

Sants – Tortosa, 5 d’octubre de 2017

Apunts importants per ajudar a mantenir la calma i avançar amb pas ferm

Participem d’un referèndum que ha estat suspès però encara no il·legalitzat. Per tant:

  • El decomís de material polític a peu de carrer o a correus, la prohibició d’actes, el tancament de webs, els escorcolls en mitjans de comunicació, impremtes, departaments del govern, missatgeries, així com les detencions practicades, etc. en base a suposades ordres de fiscalia o investigacions de diferents jutjats són mesures preventives sobre un referèndum encara no il·legal i que han suposat fins al dia d’avui la vulneració sistemàtica i generalitzada més greu dels nostres drets civils d’ençà de la transició del règim franquista al règim borbònic.

 

DELICTES IMPUTABLES

  • Qui podria haver comès un delicte és qui ha organitzat el referèndum. I no per organitzar-lo, doncs el delicte de referèndum il·legal va ser destipificat del codi penal, sinó, i en tot cas, per haver desobeït una ordre d’una autoritat que els manava aturar els preparatius i materialització del referèndum. Per tant, com a molt, delicte de desobediència.
  • Qui participa en el referèndum votant no comet cap delicte. Tampoc el de desobediència doncs no ha rebut cap ordre expressa, clara, directa que l’impedeixi votar en un esdeveniment, un referèndum, que l’Estat no podrà mai reconèixer que s’ha produït.
  • Qui participa en el referèndum com a membre de mesa tampoc comet cap delicte. Ni tan sols el de desobediència. En unes eleccions “normals”, els membres de la mesa assumeixen la categoria funcionarial i d’autoritat per les hores de funció pública. Aquest supòsit donaria peu a buscar-los les pessigolles en tant que funcionaris partícips del referèndum. Però com que l’Estat s’entesta en no reconèixer el referèndum mai els podrà atorgar l’estatus de funcionaris ni d’autoritats.
  • Qui trenqui un precinte policial comet un delicte. De nou, el de desobediència, que consisteix en no fer cas a una ordre d’una autoritat. En aquest cas la prohibició d’accés i ús de l’edifici precintat. Però el delicte el comet qui trenca el precinte. No qui darrera seu, que no té perquè saber si hi havia o no precinte, entra i fa ús de l’edifici. Qui trenca el precinte no cal que gravi l’acció ni que la pengi a les xarxes. No cal que deixi constància de cap mena del seu acte. Així no el podran imputar mai.

 

  • Quan arribin els agents policials, els únics supòsits en què podríem cometre un delicte:
    1. Qui s’oposi al desallotjament de l’edifici, en cas que ja l’hagi ocupat abans que hi arribin les forces repressives a precintar-lo podria cometre un delicte de desobediència.
    2. Qui s’oposi a l’entrada de les forces repressives a l’edifici del centre electoral podria cometre un delicte de desobediència.
    3. Qui s’oposi al segrest del material del referèndum (urnes, paperetes, llistats, etc) podria cometre un delicte de desobediència.

 

  • El delicte de desobediència implica un procés penal en el qual és la part acusadora qui ha de demostrar els fets imputats, de manera individualitzada, exposant què va fer cada una de les persones jutjades. El què, el qui, el quan i el com. Una a una. Les penes associades a aquest delicte són menors, sense entrada a presó (si no es tenen antecedents i no s’han comès altres delictes) i un multa variable en funció de la renda de la persona jutjada (art. 556 Codi Penal).

 

  • Delictes en massa:
    • Quan l’Estat persegueix una sola persona per un delicte polític, si aquesta no està organitzada, sucumbeix durant el procés i acaba doblement condemnada: al que exposa la sentència i a la soledat de saber-se tractada injustament.
    • Quan l’Estat persegueix a desenes de persones per un delicte polític sorgeix l’organització, la xarxa solidària. Del procés penal se’n fa difusió i campanya política i els efectes perseguits per la repressió s’inverteixen: malgrat les possibles condemnes aquestes són assumides col·lectivament o són desobeïdes i la causa política que originà l’acció de protesta esdevé reforçada. Guanya la llibertat.
    • Quan l’Estat persegueix a milers i milers de persones per un delicte polític, simplement, s’autodestrueix.

 

  • La imputació del delicte de sedició és una mesura desesperada, sense base legal, que pretén només estendre la por. NO TÉ CAP BASE LEGAL, insistim en això. Pensa que l’Estat pot imputar el que vulgui, iniciar així un procés judicial que impressiona, que intimida, però sabent que durant la seva instrucció s’haurà d’arxivar. És una tècnica de repressió bruta però eficaç si es desconeix el dret. Des de la militància de l’Esquerra Independentista ens hem resistit milers de vegades al desallotjament de cases okupades, ambulatoris, hospitals, centres de treball, rectorats universitaris… ens hem oposat a milers de desnonaments per execució hipotecària… ens hem plantat davant de les conselleries sempre que ho hem cregut necessari ocupant la via pública… hem tallat carreteres i autopistes… i mai, mai, ens han pogut condemnar per sedició. NO HO PODEN FER ARA PERQUÈ SIMPLEMENT EL TIPUS PENAL NO ESTÀ PENSAT PER A LES ACCIONS QUE DUEM A TERME AQUESTS DIES.

 

GRAVAR I DIFONDRE IMATGES DE LA POLICIA

  • Apunt sobre enregistrar imatges d’agents policials. D’ençà de l’aprovació de la llei coneguda com a Llei Mordassa han corregut els rumors sobre la prohibició de gravar agents policials. ÉS FALS. És un rumor generat intencionadament i que genera temors innecessaris. Gravar un agent públic, fent tasques públiques, en espais públics, no és prohibit. I si el policia està cometent una abús, gravar-ho i difondre-ho no és només un dret sinó una obligació. No et poden requisar el mòbil per això i si ho fan cometen un delicte. No tinguem por en gravar i compartir a la xarxa.

 

LA VIOLÈNCIA

  • Evitem la violència. No ens cal. Som majoria. Els guanyem per golejada i deixem que siguin ells els qui hagin de treure les porres. Qui va quedar malament amb el desallotjament de la plaça Catalunya? La gent asseguda pacíficament o els policies que els colpejaven per ordres d’un conseller psicòpata? Mantinguem la calma. Aixequem el puny i somriguem. Quan ells actuïn amb violència serà la seva derrota. I la nostra victòria.

 

EN RESUM:

L’ESTAT, BUSCANT PAPERETES HA PERDUT ELS PAPERS

NO PERDEM EL SOMRIURE I NO PERMETEM QUE LA POR ENS GUANYI

NO PODEN FER RES CONTRA LA NOSTRA DETERMINACIÓ DEMOCRÀTICA D’EXPRESSAR-NOS EN LES URNES AQUEST DIUMENGE

SIGUEM DIGNES DE TOTES LES PERSONES QUE HAN PATIT LA REPRESSIÓ FINS ARA

SIGUEM DIGNES DE LES GENERACIONS QUE ENS HAN PRECEDIT EN LA LLUITA PER LA LLIBERTAT

SIGUEM DIGNES DE LES GENERACIONS FUTURES QUE MEREIXEN UN FUTUR DIGNE

DES D’ARA FINS DIUMENGE: DEFENSEM LES ESCOLES!

 

Alerta Solidària,

28 de setembre de 2017

Alerta Solidària inicia accions legals contra agents de policia per vulnerar drets fonamentals.

Posem a la xarxa, a disposició de tothom que ho necessiti, models de denúncia contra funcionaris policials i també contra funcionaris de correus que hagin caigut en la deriva censuradora anti-referèndum

Amb invocació a la Convenció Europea de Drets Humans, posem de relleu la vulneració de principis bàsics, de drets fonamentals, reconeguts per la pròpia Constitució Espanyola, que s’està produint aquests dies als Països Catalans.

No podem permetre que a partir d’ordres de fiscalia, sense fonament jurídic de cap mena, es limitin els nostres drets d’expressió i de manifestació. Sota la pretesa prohibició d’un referèndum, que només compta amb la suspensió cautelar del Tribunal Constitucional, sense que es pugui atribuir un delicte de desobediència al poble que no ha rebut cap ordre directa legítima, els cossos i forces de seguretat de l’Estat i la fiscalia passen a la pirueta jurídica d’una actuació censuradora preventiva cap a tot un poble que només reclama el debat democràtic en llibertat.

Per començar, demà dimecres, a les nou del matí, als Jutjats de Guàrdia de Santa Coloma de Gramenet, presentarem la primera denúncia contra la policia local d’aquesta ciutat, pel decomís de material polític i per la identificació de quatre veïns de Gramenet. Els fets tingueren lloc la matinada del diumenge 17.

Roda de premsa: Dimecres, 20 de setembre. A les 9h.

Jutjats de Santa Coloma de Gramenet (Passeig Salzareda, 15-18)

Aitor Blanc (SOM Gramenet)

Angel Gonzalez (Solidaridad Obrera)

Gabriela Serra (diputada CUP)

David Aranda (advocat i portaveu nacional d’Alerta Solidària)

Els models que difondrem han estat pensats per defensar els nostres drets fonamentals, per fer possible el debat polític amb tranquil·litat i aportar un granet de sorra més en la defensa del legítim dret del nostre poble a expressar-se al carrer i a les urnes. Res més. Se’n diu democràcia. És llibertat.

Santa Coloma de Gramenet

19 de setembre de 2017

La provocació de la Guàrdia Urbana acaba amb un detingut però no amb la determinació de seguir fent campanya

Una dotació de la policia local de Barcelona va irrompre a la Plaça de l’Assemblea de Catalunya, a la Sagrera, en un acte unitari de campanya pel referèndum. Faltaven 20 minuts perquè aquest acabés. Era la 1:40 de la matinada del ja diumenge 17 de setembre i es disposaven dels permisos oportuns per arribar fins les 2 de la matinada. La Guàrdia Urbana pretenia finalitzar l’esdeveniment abans d’hora sense raó. Sense més motius que els de la seva impotència per no poder frenar el que està sent una onada popular de mobilització ciutadana sense precedents que no es deixa atemorir.

 

La comunicació entre agents i organitzadors va acabar de sobte amb una allau d’agents sobre un dels assistents a l’acte que havia gosat treure el mòbil amb la intenció de gravar i testimoniar l’abús autoritari dels policies. Dues persones més van intentar calmar els nervis dels policies però van acabar llençades al terra patint ferides lleus. La topada va acabar amb un detingut, que compta ara la falsa imputació d’haver atemptat contra un agent de l’autoritat, i tres persones més identificades i que possiblement seran imputades també per delictes similars.

 

Per afegir confusió, en un primer moment la Guàrdia Urbana va fer saber als companys de militància que el detingut seria traslladat a la Comissaria dels Mossos de les Corts. Finalment però per via del Col·legi d’Advocats i Advocades de Barcelona vàrem saber que havia estat traslladat des del primer moment a la Comissaria de la Zona Franca. Allà ha tingut lloc aquest matí una concentració de suport al company detingut que finalment ha quedat en llibertat a les onze.

 

L’acte unitari va acabar per tant abans d’hora. Amb l’enuig generalitzat per l’actuació policial però amb el somriure còmplice dels qui sabem que això no és més que la desesperació dels qui han perdut els papers i saben que se’ls atansa la derrota. Ja no poden fer res més que detenir, imputar, querellar, segrestar cartells i pancartes i seguir buscant butlletes i urnes.

 

A l’Ajuntament de Barcelona correspon donar explicacions de les actuacions dels seus agents que actuen a l’empara de l’ambigüitat cínica del seu govern. Obrir una investigació del succeït i esclarir qui havia ordenat la seva irrupció en un acte amb permís.

 

A nosaltres ens toca seguir fent camí, afegint el company David, a la llista de persones represaliades polítiques per la impotència de l’Estat Demofòbic Espanyol. Amb ell, exigint la retirada de tots els càrrecs que se li imputin, i amb la resta del poble català que aquests dies exerceix la plena llibertat en tant que es rebel·la i desobeeix. Sense por! Cap a la República!

 

Sense por!

Cap a al República dels Països Catalans!

 

Alerta Solidària

La Sagrera, Barcelona

17 de setembre de 2017

Comunicat AL CUP d’Alcanar i Alerta Solidària sobre retencions policials

 

Anit, al voltant de la mitjanit, tres militants de la CUP d’Alcanar van ser identificats i retinguts per la Guàrdia Civil de Sant Carles de la Ràpita mentre penjaven cartells del referèndum i material divers de la campanya del Sí a la localitat de les Cases d’Alcanar.

En primer lloc, els agents de la Guàrdia Civil van identificar els tres militants i, tot seguit, van trucar al capità de la Caserna per tal de procedir el seu trasllat cap a la Caserna de Sant Carles de la Ràpita.

En segon lloc, un cop al quarter de la Guàrdia Civil, se’ls va requisar tot el material de campanya (cartells, granera, plafons, pegament, etc.) i durant més de dos hores van ser identificats i retinguts, també se’ls va requisar les pertinences personals.

Finalment,  al voltant de les 02:15 de la matinada van deixar marxar els tres companys de la CUP d’Alcanar, havent-los acusat de desobediència. Els pròxims dies rebran una citació judicial del Jutjat d’Amposta, que ja ha obert diligències.

Des de l’assemblea local de la CUP d’Alcanar tenim molt clar que la instrucció parla de requisar material, la resta és atemorir. La CUP d’Alcanar seguirà amb tots els actes de campanya del referèndum previstos durant estos dies.

Davant les seues amenaces, desobeïm per la independència. No tenim por.
 

 

AL CUP Alcanar

Alerta Solidària

 

15 de setembre del 2017

Alcanar (Països Catalans)

En suport a les represaliades per la Vaga General del #14N de Nou Barris

Carles absolució! Francisco absolució!

 

El proper dimarts 19 de setembre hi haurà un nou judici polític. Un d’aquells que no hauria de tenir cabuda en un estat que procurés la defensa i millora de les condicions de vida de la classe treballadora. Però inevitable quan és precisament l’Estat qui cerca acomplir els desitjos dels grans interessos privats a costa de retallar els nostres drets més elementals.

 

En Carles i en Francisco són dos represaliats més del centenar llarg de persones jutjades per la sèrie de mobilitzacions i vagues generals dels anys 2010-2012. Acusats de desordres públics, danys, i posar en perill la seguretat viària, la fiscalia els sol·licita 4 anys de presó a cadascú, i 15.400 €. Imputacions imposades per atemorir les qui lluiten. Però ineficaces judicialment, mancades de veracitat, que han suposat fins avui un 80% de clamoroses absolucions.

 

Però malauradament la repressió política continua. Triant a dit caps de turc. Com en Carles i en Francisco arrestats a la porta de les seves cases, coneguts ja pels Mossos d’Esquadra, pel “delicte” d’haver sortit al carrer a defensar la dignitat als nostres llocs de treball, als centres d’educació, als de salut, o de les pensions.

 

A Nou Barris ens vàrem mobilitzar el 14N per dir NO a les polítiques d’austeritat i de retallades aplicades pels governs i dictades pels “mercats”, els especuladors i els bancs. La consigna clara: no paguem una crisi de la que no en som responsables. Vàrem realitzar un cercavila informatiu, convocat per partits polítics, sindicats i entitats veïnals, i amb la participació de centenars de veïns, que va caminar durant més de 4 hores pels principals carrers de Nou Barris en un ambient reivindicatiu però pacífic.

 

El mateix dia va ser detingut en Carles, del barri de Porta, membre de la CGT i de la Trobada Alternativa de Nou Barris. L’endemà en Francisco, de la Guineueta i membre llavors del 15M i l’assemblea per l’habitatge digne 500×20.

 

Des d’Alerta Solidària, recolzant les convocatòries del Comitè Unitari de Vaga General de Nou Barris, exigim la lliure absolució dels companys.

 

 

Concentració solidària

Dimarts, 19 de setembre:

8:45 al metro de Llucmajor (Plaça República)

9:30 davant de la Ciutat de la Justícia

 

 

Alerta Solidària

Barcelona, 14 de setembre de 2014

Llibertat per a Hamza Yalçin. Periodista detingut per la policia espanyola a Barcelona per ordre d’Erdogan

QUE RES NO ENS FACI CÒMPLICES DEL RÈGIM DICTATORIAL DE RECEP TAYYIP ERDOGAN

L’escriptor i periodista suec d’origen turc Hamza Yalçin va ser detingut, el proppassat dia 3 d’agost, a l’aeroport del Prat, i des d’aleshores està empresonat a Can Brians. La policia espanyola el va detenir executant una ordre de recerca dictada per Recep Tayyip Erdogan, que acusava l’escriptor de pertànyer a una organització terrorista, la qual no existeix, i d’injuriar el president turc a través d’algun dels seus articles. El passat 24 d’agost l’Audiència Nacional va desestimar la petició de llibertat de Hamza fins a la resolució de la causa d’extradició.

Les organitzacions i entitats sotasignats, profundament sorpreses i preocupades per la detenció i empresonament de Hamza, demanem el seu alliberament immediat i la no extradició pels motius que ressenyem:

Hamza Yalçin és un periodista de llarga i fructífera trajectòria, que va haver d’abandonar Turquia per la seva lluita en defensa dels drets civils i polítics. Va ser perseguit per la seva militància i ideologia, i va obtenir l’asil polític i la nacionalitat sueca. Ara és perseguit fora del seu país per exercir la seva feina: explicar la realitat de Turquia, on cada vegada hi ha menys drets i menys garanties per a la població que no combrega amb el règim d’Erdogan. Com amb tots els professionals del periodisme i de l’escriptura, cal garantir sempre el seu dret a la llibertat ideològica i d’expressió. Així com també cal preservar la llibertat de premsa i el dret a la informació de tots els ciutadans. Quan un periodista no es pot expressar lliurement, és tota la societat qui hi surt perdent.

Entenem que aquesta detenció s’emmarca dins la campanya repressiva del president turc Erdogan que, sobretot des del cop estat fallit de juliol de 2016, ha empresonat jutges, advocats, fiscals, membres d’organitzacions en defensa dels Drets Humans, periodistes i escriptors sota falses acusacions de terrorisme, amb el propòsit d’emmudir aquelles veus incòmodes per al seu govern. I continua exercint la repressió sobre tots aquells estaments que no contribueixin al missatge que ell dicta. En aquest sentit, un dels col·lectius més perjudicats ha estat el de la premsa i els professionals de la informació, els quals han vist com han empresonat més de dos

centenars de periodistes en poc temps, que estan a l’espera de judicis que mai no arriben. També han assistit al tancament continu de mitjans de comunicació, sota l’emparament legal de la legislació antiterrorista. L’altre col·lectiu que ha patit aquesta repressió ha estat el dels professors. Avui són milers els empresonats a Turquia de manera arbitrària i sense cap garantia, esperant judici. Turquia ha estat definida pel també periodista turc Can Dündar com “la presó més gran d’Europa”.

Ens preocupa que l’Estat espanyol estigui assumint el paper de còmplice en la repressió de la premsa lliure i en l’empresonament de les veus dissidents envers el règim turc. És greu que un estat democràtic pugui estar jugant una perillosa complicitat amb les autoritats turques, executant una ordre de la Interpol que no tenia obligació d’executar. Altres estats europeus no han fet cas de les peticions de Turquia i s’han negant a col·laborar amb les seves autoritats en l’empresonament i repressió a la dissidència política.

Volem denunciar la manca d’independència del Ministeri Fiscal, el qual hauria de vetllar pel rigorós compliment dels Drets Humans i no sota criteris polítics i corporatius. La seva representació no ha posat en evidència els greus perills que subsisteixen en el present procediment tant per a Hamza Yalçin com per a la llibertat de premsa i d’expressió. En tot moment ha tingut un paper absolutament contrari a la llibertat de Hamza, mantenint l’ingrés a presó fins a la resolució de l’extradició i oposant-se sistemàticament a la petició de llibertat feta per la defensa.

Sol·licitem, per tant, a l’Audiència Nacional, que actuï de forma independent als interessos polítics del govern espanyol i vetlli per l’estricte respecte als Drets Humans, acordant la immediata posada en llibertat de Yalçin i denegant-ne l’extradició.

Així mateix demanem que el govern de l’Estat espanyol, de qui depèn en darrera instància la resolució de l’extradició de Yalçin, denegui l’extradició del periodista suec, amb un clar i inequívoc compromís en la defensa dels Drets Humans, drets que Turquia vulnera sistemàticament.

Finalment, cal recordar que Hamza Yalçin és ciutadà europeu, que va tenir la condició de refugiat polític l’any 1987, fins que va aconseguir la nacionalitat sueca el 2006. La protecció internacional brindada per Suècia va respondre al fet d’haver estat una persona perseguida al seu país d’origen per les seves idees i la seva lluita política i haver estat torturat durant el període de captiveri a Turquia, així com haver estat condemnat a mort a Turquia.

Demanem a les autoritats espanyoles que de cap manera contemplin la possibilitat d’extradir-lo a Turquia. En primer lloc perquè no s’escau, ja que les acusacions es fonamenten en falses atribucions emmarcades en una campanya de repressió a la premsa lliure. Acceptar com a certa la farsa judicial iniciada per les autoritats de Turquia, representaria establir un greu precedent per a aquelles persones que han escollit les lletres per lluitar per la llibertat en els seus països d’origen. Totes aquelles persones que volen explicar el món a través de la paraula, les quals es veuen obligades a buscar refugi en els nostres països. En segon lloc, perquè no hi ha cap mena de garantia que la seva integritat física i moral sigui respectada. Turquia ha suspès l’aplicació del Conveni Europeu dels Drets Humans i existeixen denúncies de múltiples organismes internacionals sobre l’existència de tortures i execucions extrajudicials. Havent estat Yalçin condemnat a mort a Turquia, res no garanteix que les seves autoritats no executin aquesta condemna, ja que l’executiu turc s’està replantejant restaurar la pena de mort.

Per tot l’exposat, demanem l’alliberament immediat i sense condicions de Hamza Yalçin, i la denegació d’extradició a Turquia, així com el cessament immediat del col·laboracionisme de l’Estat espanyol amb el Govern Turc, mancat de garanties democràtiques i de respecte als Drets Humans.

SIGNATURES:

PEN CATALÀ

COL·LEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA

ALERTA SOLIDÀRIA

AELC- Associació d’Escriptors en Llengua Catalana

ACEC- Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya ASIL.CAT

ASSOCIACIÓ DE PERIODISTES EUROPEUS DE CATALUNYA GRUP BARNILS

GRUP BARNILS

PEN INTERNACIONAL

RED INTERNACIONAL DE PERIODISTAS CON VISIÓN DE GÉNERO SICOM

SPC- SINDICAT DE PERIODISTES DE CATALUNYA XARXA INTERNACIONAL DE DONES PERIODISTES

Arxivada la causa dels 2 antimonàrquics. Ni Rei Ni Por!

Després de més de 6 mesos de les citacions per part de l’Audiència Nacional a 2 militants de l’Esquerra Independentista de Mallorca acusats d’injúries a la corona i ultratge a espanya, l’Audiència Nacional ha acordat l’arxiu de la causa a instància de la Fiscalia.

 

 

La coherència i la fermesa de les organitzacions de l’Esquerra Independentista, i de les seves militants, ha aconseguit guanyar el pols a l’aparell repressiu espanyol, qui s’ha vist forçat a interessar el sobreseïment sota els arguments de l’emparament de la llibertat ideològica i d’expressió, de l’acció duta a terme en el marc de l’acte de l’Esquerra Independentista que va tenir lloc a Palma el passat 31 de desembre.

 

Celebram que el procediment no continuï però no pensam rentar la cara a la judicatura espanyola per haver pres aquesta decisió, doncs els arguments jurídics que emparen ara per arxivar la causa contra les 2 independentistes, són exactament els mateixos que en tants altres casos, com en el dels dos gironins que van ser condemnats l’any 2007, han estat negats pels Tribunals espanyols.

La decisió judicial respon únicament a les mobilitzacions que arreu dels Països Catalans hem dut a terme de denúncia de la persecució política i ideològica a l’EI, i de la manca de democràcia a l’Estat espanyol. I gràcies a la solidaritat i fermesa d’aquest poble, qui ha tornat a dir, alt i clar, que no som súbdits, i que la legitimitat del poble treballador català no serà jutjada institucions espanyoles.

 

Manca de legitimitat de l’Audiència Nacional

Recordem que en una roda de premsa, pública i publicitada, a la plaça del Rei de Barcelona, el passat 2 de desembre, ja vam deixar ben clar: “no anirem a Madrid, no tenim res a declarar al Tribunal polític espanyol, vàrem cremar les fotos del Rei i ho tornarem a fer fins que el nostre poble no sigui lliure”. Arrel d’aquest procediment les 5 companyes de Barcelona varen ser detingudes i portades a declarar el passat mes de desembre, mig any després ho feren les 2 detingudes antimonàrquiques. Traslladades a Madrid per part de la Guàrdia Civil, un cop a l’Audiència Nacional, no es varen arronsar, i van reiterar allò que ja s’havia avançat en la roda de premsa, negant-se a declarar d’avant d’un Tribunal estranger hereu del franquisme, a qui no reconeixen cap legitimitat per jutjat al poble català.

Agraïm les mostres de suport de tota mena, des de concentracions arreu dels Països Catalans , a la solidaritat de col·lectius d’altres nacions.

Amb determinació, sent-ne coherents i conseqüents, cremem fotografies del Rei des de fa molts anys. Tants com potser 300, des que Felip V cremà les nostres viles i ciutats.

Nosaltres seguim i seguirem!

Ni Rei, ni por!

Palma, Països Catalans, 5 de setembre de 2017